La Tomaquera

La Tomaquera no s'aguanta sola. Ves quina inutilitat de planta, que de tan domesticada ja no dóna fruït sense que li donin canya. Però ja és això. Cal cuidar i donar canya a les coses que es volen. Aquest blog no pretén més. Rajar de tot plegat sense perdre les ganes per treure'n fruït. Hi esteu convidats i convidades.

dimecres, de novembre 29, 2006

L'autoritat a les aules, per la finestra


El Periódico: "El director té escàs poder a les escoles espanyoles"
En els darrers anys ha anat creixent la sensació (a estones pànic social) que l'escola fa aigües per tot arreu.
Indisciplina, assetjament, delinqüència, profes cremats i amb baixa per depressió, etc.
Cualquier tiempo pasado fué mejor, que s'acostuma a dir. I certament, i com passa en aquests casos, una anàlisi acurada demostra que ni ara tot és tan dolent ni abans tot era tan fantàstic.
D'assetjament n'hi ha hagut sempre (a mí me lo van a decir) i els profes abans es cremaven igual però no marxaven a casa (això de la baixa per depressió és relativament nou, i no només a l'ensenyament).
Però és innegable que l'ambient als centres educatius ha empitjorat. Quines són les causes? Algunes aportacions a tall de resum:
- Les famílies han renunciat, en molts casos, a exercir el paper principal en l'educació dels seus fills i filles. Jornades laborals poc conciliables amb la vida familiar; els pares i mares es senten cada cop més incapaços/ces de controlar les relacions dels seus fills (chats, sms, messenger... eso qué es lo que es?); S'acaba apuntant a la canalla a esports, anglés, música i el que calgui per tal que "no molestin".
- Per altra banda l'Escola ha perdut el prestigi que tenia abans. Amb comptades excepcions, si el professor em castigava, em suspenia o m'expulsava de classe mons pares mai van anar a queixar-se (i feien be perque el profe tenia raó). Ara sembla que no, que el nen o la nena tot ho fa be i ves a saber per què el profe li té mania...
- Les successives reformes educatives tampoc ajuden gaire. Aquestes tenen rang de Llei Orgànica, salvant les distàncies com l'Estatut. Ens imaginem un nou Estatut cada 5 o 6 anys? Cada Gobierno fa la seva Reforma, sovint sense cercar el necessari consens i quasi sempre posant més parches que no pas plantejant una anàlisi coherent i útil.
Al titular del Periódico cal afegir que la LOGSE va atorgar a la comunitat educativa de cada centre la potestat d'escollir-ne el Director. Això va fer que sovint aquest no fos ben vist per l'Administració Educativa i va provocar una relació kafkiana Consell Escolar - Director - Administració. Els primers demanaven al segon, aquest ho feia a l'Administració, que no concedia o donava llargues i professors, pares, mares, PAS i alumnes acababen culpant al director del centre.
Al final de la meva etapa d'institut recordo que ningú volia ser director. El propi sistema legal va acabar cremant el funcionament democràtic dels centres i quan el Ministre Pertierra va decidir que el Director fos escollit (a la pràctica) per l'Administració ningú es va moure gaire.
Recuperar el tarannà democràtic i obert de la LOGSE però amb els recursos necessaris esdevé un repte que dificilment es podrà aconseguir només amb la nova assignatura d'Educació per la Ciutadania.
L'autoritat es guanya, no s'imposa. És com l'amor, si em permeteu la carrinclonada. I com deien El Último de la fila, "Cuando la pobreza entra por la puerta el amor sale por la ventana.

divendres, de novembre 24, 2006

Una de formació


Jornades sobre
sosteniblilitat energètica

L'ADENC organitza els propers 1 i 2 de desembre unes jornades de formació sobre energies sostenibles.

Podreu trobar més informació en aquest enllaç.

dimecres, de novembre 22, 2006

Perlas de la derecha rancia (II)


Un mail que m'ha arribat:
"Pels que encara no saben el què pensa la gent de Ciutadans – Partido de la Ciudadanía aquí podeu llegir fragments literals de l’article d’Antonio Robles, número 3 de la candidatura de Ciutadans per la província de Barcelona i diputat al Parlament de Catalunya.
Aquest article el va escriure en el periòdic digital Libertad Digital, editat per Federico Jiménez Losantos. Segons l’autor les avaries de Renfe no haurien de ser notícia i només ho són per una campanya nacionalista catalana. Com qui no vol la cosa aprofita l’article per insinuar que Catalunya és un règim totalitari i ho compara directament amb l’apartheid de Sud-àfrica.

Sobre les 52 avaries de Renfe en 60 dies que deixen sense servei ½ milió de persones:“La cosa llamaba la atención por lo intrascendente. Uno no podía dejar de preguntarse, ingenuamente, a que venía tan súbito interés mediático por un tema, aparentemente, tan escasamente noticiable.”

Sobre la suposada campanya nacionalista a tota la premsa:“El procedimiento es fácilmente detectable. Lo utilizan todos los regímenes totalitarios: se absolutizan determinadas noticias mientras que otras se silencian.”

Si hemos de creer en nuestra prensa, de pronto Cataluña se ha visto sometida a algún tipo de fenómeno paranormal de origen desconocido, que ha provocado que repentinamente los ferrocarriles de la RENFE hayan empezado a fallar; las locomotoras se hayan averiado, todas a la vez; los empleados se hayan transformado en personajes siniestros que, como buenos lacayos del imperialismo español, tornan en testigos insensibles del padecimiento de los sufridos usuarios.”
Es veu que el Sr. Robles no deu utilitzar gaire el transport públic, ja que vol equiparar les incidències de Renfe amb les dels FGC:“Pero, alto ahí, el caos no afecta a toda la red, únicamente a la que depende de España. Milagrosamente, los Ferrocarriles Catalanes y el Metro de Barcelona han escapado a esta ola de desastre. Sus retrasos y averías no han sido consideradas como noticiables por unos medios de comunicación volcados en relatar la catástrofe de la RENFE.

Ara ja directament compara Catalunya amb l’apartheid sud-africà:“La técnica es bien conocida. Se usó, con éxito, por ejemplo, en la Sudáfrica del aparheid: un blanco es agredido por un grupo de negros, en titular a ocho columnas; un negro es agredido por un grupo de blancos, pequeña nota en página impar. Se trata de manipular, de crear estados de opinión artificialmente para, una vez creados, ponerlos al servicio de nuestros intereses.”Segons ell que cada dia arribem tarda a la feina i als estudis per culpa del mal servei de Renfe és un estat d’opinió artificial.
Aquí podeu consultar l’article sencer perquè comproveu que és totalment verídic:

Ens agradaria saber si l'Albert Rivera, que surt tan moderat per TVC, està d'acord amb totes aquestes afirmacions dels seu company de partit. És bo que es vagin traient la careta i tothom sàpiga qui són realment aquesta gent de Ciutadans."

dimarts, de novembre 21, 2006

Un proyecto absurdo


The Country: "Un acuerdo para conquistar la energía de las estrellas"

Hay proyectos que ilusionan al mas pintado.

Proyectos que parecen sacados de una película de Hollywood, en pro de la salvación del planeta.

Ciertamente, y pese a lo que digan personajes como el del artículo anterior, el mundo merece y debe ser salvado. Porque la verdad es que el patio está muy mal y los problemas son de hondo calado.

Uno de los problemas a los que nos enfrentamos es el de la energía y lo que ello conlleva (efecto hibernadero, residuos radioactivos y desigualdades en el acceso a esta energía, entre otros)

Ante este panorama surgen propuestas como las del ITER. Pero, pese a lo ilusionante de este proyecto y el carácter aparentemente neutro de la propuesta, el ITER es un bluf. Me explico.

- Qué es el ITER?
Es un reactor experimental que se supone que servirá para crear un reactor de fusión nuclear.


- Qué es la fusión nuclear?
Es el proceso inverso a la fisión, es decir, el proceso que sucede en las centrales nucleares o cuando explota una bomba nuclear. O lo que es lo mismo, la reacción que se sucede en las estrellas, como el Sol.
Esta energía, no es contaminante y se puede conseguir a partir "de una gota de agua".

- Entonces, dode está el problema? Por qué no se ha conseguido hasta ahora? Se conseguirá?
Pues el problema es que no hay quien controle esa cantidad de energía. Una hipotética explosión de una central de ese tipo no dejaría radiaciones pero haría un boquete en de unos cuantos kilómetros a la redonda (a eso hay que añadirle el seismo consiguiente)
Y gran parte de la comunidad científica no cree que sea posible ni siquiera conseguirla.

- Cuanto cuesta? Quien lo va a hacer?

El coste (previsto inicialmente) es de 10.000 Millones de €. Unos datos para que nos hagamos una idea y poder comparar:


10.000 millones de € representan...

- las inversiones de la Junta de Andalucía para 2007.
- o los beneficios del BSCH y el BBVA en 2005.
- o el coste de 83.300 viviendas de protección oficial.
- o 600 Institutos de Educación Secundaria
- o 880 veces el presupuesto de CCOO en Catalunya.

- o 166 centrales termosolares, que aportarían algo más que lo que aportan todas las centrales nucleares de España juntas.
- o 15.000 plantas de biomasa (con cardos borriqueros!)
- o 41 veces el presupuesto del Barça.
- o el PIB de los 20 paises mas pobres del mundo.
(se aceptan otras comparaciones)

Por tanto, nos encontramos ante un proyecto de final incierto, extremadamente caro, de imposible aplicación descentralizada (ya veriamos a qué precio sería el Kw/h), de producción peligrosa y que tiene alternativas (solar, eólica, etc.) contrastadas, democráticas, accesibles para todo el mundo, sostenibles y baratas.

Y no haría falta que viniese Bruce Willis a salvarnos.


dijous, de novembre 16, 2006

Perlas de la derecha rancia

Libertad Digital: "Lo que no pueden explicar los alarmistas, ecologistas y socialistas es por qué en la época en que Occidente más consume, esto es, ahora mismo, no padecemos hambrunas ni tenemos carestías." Jorge Valín

Este Economista, asiduo articulista de Libertad Digital, es una bestia parda, al estilo Acebes, de cualquier política redistributiva o de sostenibilidad ambiental. Una perla sobre el tema: "Desde el punto de vista de la libertad, la redistribución estatal económica es un robo"

Merece la pena ver su blog de vez en cuando. Sin pasarse, que la salud es lo primero.

Es capaz de defender lo indefendible. No hay hambre en el mundo; cuando hay carestía és todo culpa del régimen cubano; pese a lo que digan las estadísticas, pagamos demasiados impuestos; solamente la privatización puede hacer eficiente la sanidad; el tiempo libre es obra del mercado y no de los sindicatos; y un largo etcétera.

dimecres, de novembre 15, 2006

Asuntos Internos


TVE1: Obiang admite que los paises occidentales le exigen avances democráticos y libertades pero que los paises en desarrollo no están preparados para la democracia.

La foto adjunta no ofereix cap sorpresa. Amistades Peligrosas però no sospitosas. El que fa mal és la mateixa foto amb en Zapatitos, el soparet amb el Juancar i que hagin volgut ficar a aquest dictador dins el Congrés dels Diputats.

El senyor Teodoro Obiang és el dictador de Guinea Ecuatorial, antiga colònia espanyola. Una dictadura d'aquelles a la vieja usanza, bananera i tribal, tot i que menys simpàtica que aquesta, que ens mostraven qualcosadisinistra al juliol.

Però aquest personatge ha trobat un forat a l'Alianza de Civilizaciones (i de pous petrolífers) de Zapatitos. Zapatitos es pensa que havent tornat les tropes d'Iraq i amb el paperot fosc que fa el PP en té prou per guanyar un altre cop. I el problema igual és que és veritat i fins i tot desitjable. Així de malament pinta la política estatal.

Al gra, tomaquera...
Guinea Ecuatorial produeix tants barrils de petroli per habitant com Kuwait (són poqueta gent a tot dos llocs) però la redistribució de la riquesa és encara pitjor que al país del Golf Pèrsic.
La democràcia no existeix, partits polítics a l'exili, absència dels serveis més bàsics (sanitat o ensenyament) i, per acabar-la de matar, el senyor Obiang s'atreveix a dir que és que el país no esta preparat per ser democràtic, que aquests problemes són "asuntos internos".

Interns? ara que hi penso... ara que tindrem els Mossos... no, no, és igual...

dimarts, de novembre 07, 2006

El Click


Quan hom intenta forçar la postureta, semblar coses que no són i enganyar la gent mirant-los amb aires de superioritat al final passa el que passa. Que si les coses no surten com vols tot es capgira i no hi ha una sortida digne possible.

Al nostre protoPresident li ha sortit malament. Ha forçat la postureta, tot JFK, ell. Ha volgut portar el "talante" disfressat d'antic seny llemosí. Però el seny i l'oasi català ja fa temps que ell mateix se'l va carregar. I ara, davant l'evidència d'una voluntat de Govern d'Esquerres, al cap de l 'imperturbable s'ha sentit un "click".

És un sorollet que a mi em recorda a la Claudia Christiani, la protagonista del gran còmic de Milo Manara. La pobre Claudia patia un desordre sexual. Quan el cap li feia "click" s'excitava i ja no es podia parar.

Al protoPresident li ha passat el mateix. Veure a un MH Txarnego li ha trasbalsat. Ara, a mitja partida, vol canviar les normes del joc. Ara cal tenir més vots que ningú, no com fa 3 o 7 anys, que amb més escons era suficient. Ara tot és buscar exemples per tota Europa de com el partit amb més vots sempre és qui governa. Ja no recorda que a alguns municipis ells (i tots el demés) fem el mateix: buscar coalicions per tal d'aconseguir fer les polítiques que ens semblen més adients.

Ara ell vol "el poder per a millorar el país" i les esquerres el volen "pel poder en si mateix". Pobre Artur, quina abnegació pel país...

M'aguantaré. No deixaré que de dins meu surti el click que tant em ve de gust... (i quina pena perque la diria de ben grossa....)