Confianza y temor en la ciudad

A la 4a Assemblea Nacional de Joves d'Esquerra Verda (aleshores encara era Joves amb Iniciativa, crec) la Muntsa Niso, per aquells dies regidora a Badalona, va dir una cosa que em va arribar molt i que, crec, marca gran part de la meva forma d’entendre la política.
"Reclamem la tendresa com a forma de fer política"
Ahir la frase em va venir de nou al cap. La política, entesa com a pràctica per la presa de decisions col·lectives, és exclusiva dels éssers humans. D’allò que diem civilització, sigui quina sigui. I la civilització, segons els antropòlegs, s’inicia en el moment en que es troben ossos fracturats i després soldats. No és anecdòtic. El primer cop que una tribu va cuidar algú que no es podia valdre per sí mateix, que el va protegir, que el va alimentar, aquell dia s’inicia una nova etapa en la història de l’evolució. Per mi, s’inicia la Humanitat.
Aquest paradigma històric el vaig tornar a trobar ahir a la darrera pàgina d’un llibre: "Confianza y temor en la ciudad. Vivir con extranjeros" Zygmunt Bauman. Editorial Arcadia. El podeu trobar a la Central del Raval, 12 €.
El llibre són 3 assajos, semblen 3 conferències, que giren al voltant de la dicotomia entre mixofilia i mixofobia a les societats humanes. Bauman exposa, en el panorama actual, cada cop més globalitzat i amb major diversitat a les nostres ciutats, l’atracció per la diferència creixent, però també la por a l’altre, a qui és diferent.
Aquesta por provoca situacions que tendeixen a viciar-se. La por a l’altre forma guetos, més o menys involuntaris en el cas dels forans i clarament voluntaris en el cas dels autòctons que es poden pagar aquestes noves àrees residencials, tancades i/o aïllades de la resta de la trama urbana, els anomenats barris cercats (gated communities). Aïllar-se de l’altre augmenta la desconeixença i, com un peix que es mossega la cua, la por i la "necessitat" d'aïllar-se més.
Però aquesta por va més enllà de l’elecció del lloc on viure. Aquesta por provoca que més del 40% dels cotxes comprats a Estats Units siguin tot terrenys, eufemísticament "utilitaris esportius", que es converteixen en veritables càpsules defensives.
L’arquitectura dels centres de les ciutats no escapa a aquesta lògica.
L’arquitectura anglosaxona tendeix, cada cop més, a crear espais incòmodes, espais que res tenen a veure amb el concepte social i comunitari de la ciutat: bancs amb aspersors i finestres a mitja alçada amb pendent per evitar indigents; senyalització acústica per allunyar gent jove que begui al carrer, normatives de civisme, etc. L’espai públic deixa de ser un lloc de trobada... perquè no volem trobar-nos amb ningú!
La por a qui és diferent no és nova. Com explica Bauman, a l'inici de les societats modernes ja hi havia gent a qui el sistema econòmic considerava supèrflua, aquella gent que no és capaç d’adaptar-se als sistemes productius més eficients. A aquesta gent (lladres, camperols expulsats del camp, etc.) el sistema els expulsava... a les colònies. Hi havia un món per descobrir. Però ara ja no queda món per descobrir. I ara els fluxos van en sentit contrari, tot i que per la mateixa causa.
La gent productivament supèrflua (lumpen, desclassats) pateixen una doble discriminació: la de la seva situació i la de la percepció social que es té de la seva condició. De fet, el que era una situació (transitòria, accidental, passatgera) esdevé condició, esdevé permanent. El mot desclassat (underclass) defineix que ets fora del sistema, no ets d’una classe inferior que pot aspirar a pujar dins el sistema. Ets fora i així seguiràs.
En l’època que ens ha tocat viure qui pateix més aquesta segregació és la població migrada. És, encara més, "l’altre". I davant de l’altre no sentim la necessitat ni l'obligació de tenir-ne cura fins que els seus ossos soldin. Crec, indignat i (ho confesso) acollonit, que això ens fa menys humans.

En paraules de l’autor.
"La preocupació a dia d’avui es centra en aquest punt: traslladar aquesta compassió i aquesta atenció a escala planetària"