La sequera és pública

En els darrers dies s'ha desfermat una tempesta política al voltant de la sequera i les actuacions que el Govern de la Generalitat ha iniciat per tal de redreçar aquesta situació.

A banda del desori informatiu que hi ha hagut i de l'acumulació d'informacions contradictòries que les diferents administracions, partits i mitjans o precisament per això m'agradaria, després de la reunió que ahir vàrem tenir els responsables territorials d'ICV-EUiA, explicar algunes coses.

No és anecdòtic que un humil servidor hagi de fer aquestes coses. És que per molta informació que el Departament de Medi Ambient i Habitatge doni, aquesta no surt reflexada als mitjans. Ves a saber per què. Haurem de preguntar-li al Cuní.

Una reflexió inicial:
- La percepció social sobre la sequera és que la situació és crítica i que el Govern no sap ben be què fer. A més, com a conseqüència d'això, es posa en dubte la bondat de l'anomenada Nova Cultura de l'Aigua. No negaré que som en part culpables d'aquesta manca de comunicació.
- Malgrat aquesta sensació la realitat (cuantificable, comprovable, avaluable) és que mai s'havien fet tantes polítiques d'estalvi i diversificació en matèria de subministrament hídric com s'ha fet aquests anys. Anem a pams:

1. LA sequera.
Catalunya pateix una de les pitjors sequeres dels darrers 50 anys. Mai, repeteixo, mai s'havien reduït les pluges en un 60% a les capçaleres del Ter i el Llobregat. A això cal afegir que ara som més gent que mai. I, predominantment, de forma concentrada a la franja costanera central, històricament deficitària de recursos.

2. LA política de l'aigua d'ICV-EUiA. El que pensem i estem impulsant.
La Nova Cultura de l'Aigua (NCA) es basa en la recuperació d'aqüífers, la reutilització, l'estalvi i l'eficiència, la dessalinització i el rebuig la utilització a grans transvasaments, cercant l'autosuficiència hidràulica de Catalunya i de cadascuna de les seves conques.


3. EL que s'ha fet des del 2004.
- 170 Milions d'euros en obres d'abastament per aconseguir 120 hectòmetres cúbic anuals. A càrrec de l'Agència Catalana de l'Aigua. 69 Milions d'Euros per obres dels Ajuntaments. 189 Milions en total. La recuperació de pous a la vall del Llobregat ja suposa el 10% de la demanda.
- Ampliació de la dessalinitzadora de la Tordera (doblant capacitat) i la seva connexió a l'Àrea Metropolitana.
- La dessalinitzadora del Prat, que entrarà en servei al maig del 2009. Cal dir que les obres d'una infrastructura així triguen 4 anys! Per tant, des que ICV-EUiA vàrem entrar al Govern ja vàrem començar a treballar en aquest tema, no com alguns mitjans han insinuat que ara tot són presses per fer la planta.
- Les campanyes d'eficiència i estalvi, amb el repartiment de quasi un milió de filtres d'aixeta han permès un estalvi del 4% a tot Catalunya i del 8% a la zona del Ter-LLobregat. Si no s'haguessin pres aquestes mesures ara els embassaments no estarien 20'6 % de capacitat, sinó al 10%.
- Malgrat que tot es pot millorar i encara queda molt camí a fer, cal dir que el consum d'aigua domèstica a l'àrea metropolitana ja esta a nivells de rècord a tot el món. Malgrat que la disponibilitat d'aigua és de 230 litres per habitant i dia, en alguns municipis com Badalona o Badia ja estan a poc més de 100. L'estalvi produït per la ciutadania és francament impressionant.
- S'han aprofitat totes les fuites d'aigua de la conducció entre el Ter i Cardedeu. Fuites que durant l'època de CiU es perdien. Això, estranyament, quasi no ha sortit en premsa.

4. QUÈ fer davant la crisi. Opcions:

Ja s'ha posat en marxa l'estudi de totes les possibilitats, que com tota solució tècnica, requereixen uns terminis i que, sempre sempre sempre, restaran condicionades a la situació meteorològica.

- Els vaixells.
L'opció dels vaixells és una solució d'emergència, que permetria portar aigua de zones excedentàries i el transport de la qual no implicaria cap agressió al medi per on passi aquesta aigua.
Aquesta opció requereix unes obres de connexió des del moll del Port de Barcelona a la xarxa d'aigua potable. S'estima que acabarien al maig, quan tinguéssim acabada la dessalinitzadora del Prat. Per tant, seria un a més a més. En el pitjor de les situacions tampoc podria donar cobertura a tota la demanda.

- Els trens.
L'oferta de RENFE de portar aigua és insuficient. Portar 4 trens al dia durant una setmana equival a un vaixell. L'encàrrec s'ha de fer amb 3 mesos d’antelació.

- Les alternatives de Zapatero i De la Vega.
La darrera setmana el Gobierno de España en funcions s'ha posicionat en contra de la captació del Segre (després en parlaré) i ha afirmat que hi opcions "mas ecológicas y económicas". Estem esperant que ens diguin quines. I mira que hem preguntat.

- La captació del Segre.
O transvasament. Personalment crec que el nom no fa la cosa. Però anem a pams.
La captació d'aigua es basa en els següents criteris:
* Només es posarà en marxa si no plou gens i mai abans de la tardor.
* La captació és puntual, no permanent. Bona prova d'això és que l'estructura per fer passar l'aigua pel túnel del Cadí serà desmuntada en acabar la situació excepcional.
* En tot moment la captació serà automàtica i programada per tal que com a màxim sigui d'1'5 metres cúbics per segon sempre i quan pel riu hi circuli un mínim de 3 metres cúbics per segon.
* El màxim que s'agafarà comporta només l'1'6% del volum d'aigua del Canal d'Urgell i es faria després de la temporada de reg. Per tant no afectaria al reg.
* Aquesta actuació depén de la voluntat política del Gobierno que, ara per ara, només diu que no a tot sense proposar res.

5. A tall de resum:

La situació climatològica excepcional requereix mesures agosarades. Les crisis, si s'aprofiten, esdevenen oportunitats i les actuacions en marxa al voltant de la captació d'aqüífers, estalvi i reaprofitament són pioneres a tota Europa.
D'aquesta situació no pot extreure's, com acabo de llegir avui a la premsa, que la Nova Cultura de l'Aigua ha fracassat. Al contrari: la Nova Cultura de l'Aigua és més necessària que mai i, si no fos per les mesures presses en aquest sentit , avui estaríem, increïblement, encara pitjor.

Una mirada perversa

Deixeu-me ser dolent. Tot plegat fa pudor. Les dades que us he donat són comprovables, reals. La gestió de la situació hídrica és excepcional, sobretot si comparem la gestió feta pels Governs convergents i l'herència rebuda.
No és casualitat. No m'ho crec. No és casualitat que com a conseqüència d'aquest episodi es reactivi la idea del transvasament del Roine, que suposaria un cop mortal a les possibilitats d'implantar altres formes de gestionar els recursos, una alternativa real al consumisme incontrolat en el que ens havíem instal·lat tots plegats des de fa tants i tants anys i que ara començàvem a reorientar.
Quins interessos hi ha al darrera de tot això?
Els grans transvasaments, els permanents i faraònics com el que proposava el PHN o el del Roine impliquen grans obres, grans inversions públiques que va a parar a les empreses constructores.
Un major consum implica majors beneficis econòmics per a les empreses subministradores.
Crec, sincerament, que ens hem equivocat com a societat. Privatitzar la gestió d'aquests serveis va ser un error i ara paguem les conseqüències en forma de pressions i xantatges.
Al voltant de tota la crisi s’instal·la, a poc a poc, un discurs ideològic molt potent:
" La natura no té límits. Si necessitem més, agafem més."
" Si aquí no hi ha aigua no és cojuntural, és estructural i per tant cal transvasar permanentment"
" Si hi ha manca d'aigua és millor comprar als regants"
"La gestió privada és millor que la pública"
etc.

Una petició

Si aquesta situació de manca excepcional de pluja s'hagués donat d’aquí un any, amb les dessalinitzadores acabades i la millora de l'eficiència més desenvolupada no estaríem parlant de crisi.
No em puc estar de demanar -perquè crec que és just, perquè crec que és necessari- que es tingui confiança en aquest Govern i en la gestió que fa en matèria d'aigua. Mai s'havia fet tant.

Un tema pendent

Algun dia caldrà parlar de què fem amb els regants ("Tenim drets històrics") i sobre la modernització del camp.