La Tomaquera

La Tomaquera no s'aguanta sola. Ves quina inutilitat de planta, que de tan domesticada ja no dóna fruït sense que li donin canya. Però ja és això. Cal cuidar i donar canya a les coses que es volen. Aquest blog no pretén més. Rajar de tot plegat sense perdre les ganes per treure'n fruït. Hi esteu convidats i convidades.

divendres, de juny 30, 2006

Esta semana no me busqueis...

Campo de Trabajo Solar. Greenpeace. Gallocanta.
del 2 al 7 de Julio

dijous, de juny 29, 2006

Chomsky, en la llaga

Hace unas semanas publicaba una entrada sobre la presión internacional a Iran por el conflicto nuclear. http://latomaquera.blogspot.com/2006/06/haz-lo-que-yo-diga-ii.html

Vaya aquí un artículo al respecto. El gran Noam Chomsky siempre en la llaga.

Artículo El Periódico

dimecres, de juny 28, 2006

I+D, qualitat a canvi d'aturats?

El Periódico: "Impresoras con 'seny' • Ingenieros del centro de Hewlett Packard en Sant Cugat exportan aplicaciones informáticas a Europa, Oriente Próximo y África"

Ara ve quan em peguen però jo tinc alguns dubtes sobre la bondat de les polítiques d'I+D. I no estic parlant de la manca d'aquestes polítiques, que són evidents i no cal ni comentar-les.

Em refereixo a les conseqüències de la implantació d'empreses d'aquest sector. Un parell d'exemples:

La notícia abans esmentada obvia algunes coses sobre Hewlett Packard. A saber: La planta santcugatenca d'aquesta empresa abans feia I+D i producció. Des que fa uns anys es van dedicar només a investigació van acomiadar a la plantilla de producció i van contractar a enginyers. En total, la quantitat de gent contractada va reduïr-se, i molt.

L'aposta de Barcelona pel Districte 22@ és un altre exemple de com perdre llocs de feina. Les empreses que s'hi han instal·lat ocupen a poc personal, tot i que amb alta qualificació, de vegades provinent d'altres llocs (el meu company de pis francés és un exemple, no té cap company de feina autòcton).
Per tant, ¿a qui beneficia aquestes polítiques d'I+D si no van acompanyades de polítiques d'ocupació industrial?
Sembla que se'ns aboqui a una economia cada cop més de serveis, on els sous són progressivament més desiguals i on es fa més difícil la defensa dels drets de la classe treballadora. Y si no, que se lo digan a la gente de Mercadona.

divendres, de juny 23, 2006

Una mirada protectora a Collserola

Dimarts vinent, a les 19:00 hi ha una xerrada que recomano.
"La urgència de preservar Collserola"
L'acte es fa a l'Ateneu Barcelonès i tractarà sobre la necessitat de declarar Parc Natural aquest petit Central Park barceloní.

Per qui vulgui fer una aproximació a la serra us recomano els itineraris que fa el Consorci del Parc:
http://www.parccollserola.net/catalan/home/marcos.htm
podeu clickar sobre "i Gaudir" / "Activitats Guiades"

El fulletó de la xerrada:

http://www.collserola.org/targeto_Ateneu_2006.pdf

dijous, de juny 22, 2006

...pero una palabra tuya bastará para sanarme

Per la major part de la gent, de l'electorat, dels súbdits del regne, importa molt més la persona que hi ha al davant d'un govern o projecte que no pas l'ideari que s'hi amaga.
Així trobem municipis on els resultats electorals canvien completament segons quina sigui la comtessa electoral. Perquè el que vota la gent no és al partit sinó al candidat. Sabadell era un bon exemple, tot i que n'hi ha més.
Per tant, trobo que la gent es deixa portar molt més per una bona campanya d'imatge que no pas per una gestió eficaç, unes millores substancials en la seva qualitat de vida o una proposta interessant.
De la mateixa manera, qualsevol acció de govern acostuma a ser adjudicada a la persona que hi ha al davant. Qui pacta en minoria amb un partit més gran i li dóna l'alcaldia ho sap prou be.
El culte al Líder, a personificació de la política, etc. digueu-li com vulgueu.
Si com a mínim fóssim estrictes en la crítica al Líder... però tampoc. Qui assumeix les mes altes responsabilitats acostuma a tenir la potestat de poder cagar-la tants cops com faci falta, si al final, en algun moment del seu mandat, fa alguna cosa excepcional, un gest, una paraula.
A Maragall se'l recordarà per haver estat el President de l'Estatut. En Saura -oblidant-se que també és president d'un partit- ahir no feia més que lloar-lo. I amb el temps tothom farà el mateix. Al temps.
Zapatero ja ha complert per a les properes eleccions. Tant fa que no hagi respectat la seva promesa sobre l'Estatut o d'altres moltes. Va entrar i va treure les tropes d’Iraq.
En Juancar xucla de l’erari públic i no fot brot, però al 23F es va posar al costat del poble (com si tingués alguna altra opció real) i amb això ja no hi ha qui el toqui.
La reina mare, la del Regne Unit, li donava al Gin cosa mala i era igual de paràsit però quan els nazis bombardejaven Londres s'adreçà a la població per dir que es quedava a Buckingham per "patir amb el poble". Sota un búnker enorme, això si.
Jo crec que ens podríem estalviar fer programes electorals, que és una cosa molt pesada, i dedicar els nostres esforços a fer unes canyes amb braves, que el resultat serà el mateix i potser convencem al cambrer.
I fer promeses, moltes promeses...
http://youtube.com/watch?v=mCsKIMMz2Ig&search=pol%C3%B2nia

divendres, de juny 16, 2006

Apunts del Mayayo

Ahir vaig anar a una xerrada que feia l'Andreu Mayayo, historiador i professor a la UB.
El tema era el referèndum, com no? però el cert és que va estar una xerrada diferent. Una perspectiva històrica dels diferents estatuts que ha tingut Catalunya i algunes consideracions al voltant de la seva aprobació i continguts.

Us faig cinc cèntims d'algunes coses que em van agradar

- Els estatuts són cada cop més gruixuts i llargs perque l'Estat cada cop té mes competències i per tant cal legislar sobre més coses.
- Quan "Madrid" va retallar l'Estatut del 1932 i va canviar "Estat autónom per "Regió autònoma" a ningú se li va acudir dir-li al Macià que era un botifler... qué cosas...
- Al referèndum del 79, mirant els resultats per distribució territorial i fins i tot per barris, ens adonem que on més es va participar i on més es va votar a favor van ser a les zones/barris "txarnegues" i no a Osona o Sarrià, per entendre'ns.
- L'eslogan "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia", que tant va triomfar al top ten de l'època, venia de les decissions preses a l'Assemblea de Catalunya. Només eren 3? No! Falta una més: la coordinació amb la resta de plataformes antifranquistes d'arreu de la Península (sic). El projecte catalanista sempre ha estat integrador amb Espanya.
- Per això darrer és pel que el catalanisme ha emprenyat més que el nacionalisme basc: perque a diferència d'aquest, el catalanisme polític ha pretés implicar-se en la configuració política espanyola, "hem anat a dir com calia fent les coses".
- La dreta mai ha volgut fer estatuts. Des de l'any 80 en Pujol promet re-fer l'Estatut i ara s'han apuntat per no quedar-se fora.

I acudits i facècies vàries, que és l'altre part divertida de les xerrades del Mayayo. Vaja, que el diumenge cal anar a votar que Sí.

dijous, de juny 15, 2006

L'Ametlla de Dalí


Si algun dia voleu perdre els nervis via surrealisme us convido a visitar l'Ametlla del Vallès.
O no, igual tinc un mal dia però avui he visitat aquesta vil·la vallesana i m'ha tret de pollaguera.

Indicacions errònies, carrers en forma de bucle, asfalt trinxat, avis asesins al volant de R4, carrers sense sortida, marujas asesinas (també) al volant de 4x4, un Institut perdut al cul del món, un Institut nou amb equip docent i directiu nou, un equip directiu nou que no s'empana de res i no sap preparar un crèdit de síntesi pels nanos, uns nengs jerquis sobre motos trucades, nen(g)nes txoles cridaneres i maleducades, un professor corky que seu a darrera fila per mirar el tanga d'una noieta de 14 anys, una aula-sauna, un bidell que crida als nois i babeja amb les noies i al final... al final, al sortir d'aquest infern, una caravana de 50 cotxes, dels papis que venien a recollir a les criatures. Una urbanització col·lapsada, cap agent, un semàfor de 4 minuts (cronometrat), una benzinera oberta on no serveixen benzina...
Jo recomano, si algun xoriço llegeix aquesta entrada, la visita a aquesta vil·la. Plena de casetes de luxe. Això si: cal anar abans per aprendre a sortir de l'urbanització, no fos cas que aneu a petar a un insitut de secundària i el bidell us foti la bronca.

M'imagino que no cal dir que avui no se'm pot dir res, oi?

dimecres, de juny 14, 2006

Ser padres, hoy

The Country: "Detenida una madre cuyos hijos, de siete y tres años de edad, dieron positivo a la cocaína"

A mi, que això de ser pare em resulta quelcom d'extrema responsabilitat i em genera molts dubtes, no deixa de sorprendre'm la contradicció que hi ha en aquesta societat sobre les exigències de la paternitat.
Si vols adoptar una criatura t'exigeixen de tot: nivell adquisitiu per sobre la mitjana, estabilitat emocional (la inquisició dels serveis socials fa por) i molts altres factors que no es demanen a qui decideix i pot portar una criatura al món.
Ara em possaré extremista però crec que per ser pare o mare caldria passar un examen. I caldria aclarir que la pàtria potestat no hauria de ser dels progenitors, sino de l'Estat, com a garant de la seguretat, educació i benestar de tota la ciutadania, sigui de l'edat que sigui.
Los hijos vienen de prestao, no son un regalo i si tot va be marxaràs abans que ells. I si quan ens presten un cd intentem tornar-lo en bones condicions... què no haurem de fer amb una personeta...
Exàmens de pare i mare ja! I els meus amb Matrícula d'Honor, que mira que ben plantat he sortit.

dilluns, de juny 12, 2006

Avorrint a les cabres


Ahir vaig estar friki un cop més.

Vaig empassar-me senceret el debat sobre l'Estatut, que més semblava Salsa Rosa que un debat.
Tot sigui per l'audiència i l'espectacle, que diria en Cuní, gran comunicador de dubtós rigor periodístic.

Doncs sembla ser que no vaig estar l'únic friki, ja que el debat el va veure el 19% de l'audiència, que no és poc. Sobre tot no és poc quan el debat va ser ensopidíssim, allunyat del tema que hauria d'haver estat central: l'Estatut, i més semblava un debat per a les properes eleccions autonòmiques.
A més tothom estava un pel desfigurat o, al contrari, esclaus del propi guinyol. D'esquerra a dreta de la taula es podia veure al pobre Saura que, tot explicant-se, semblava el Núñes a l'assemblea de compromisaris... al soci... al soci... per favor, per favor, demano... demano, per favor... i el Piqué sense deixar-li parlar "això és mentida, això no és cert, demostri-m'ho, no és veritat... i vinga bellugar el cap... que és el que no feia en Carod, que no l'aixecava gaire no fós cas que algú s'adonés que parava per allà i l'empeités encara amb més força que en Mas, que no semblava tenir mesura per a aixecar el dit i demar-li a en Cuní la paraula... 3 segons després d'haver callat!. I Maragall?... què dir del Molt Honorable? guinyol total va decidir que no volia anar i o a la de Madre li ha crescut panxa i calva o jo diria que el PSC no es va dignar a portar ningú de més rang que el portaveu. I l'Iceta va fer la seva feina, sense caricatures... com el pobre no té guinyol...
Jo, ja posats, demano que la nostra classe dirigent s'avingui amb les noves formes de fer política, vingudes des de l'Europa de l'Est. Com a prova, aquest diàleg entre el ministre de sanitat txec i l'ex-primer ministre...
http://www.youtube.com/watch?v=30aIT8lXynM&search=pol%C3%ADtico

divendres, de juny 09, 2006

Infundios, mentiras, crispación


Hoy no hay más. Pero es suficiente...

dijous, de juny 08, 2006

El Txernòbil de Montilla


A l'edició digital de la Vanguàrdia podeu trobar el següent article sobre una exposició al CCCB sobre la tragèdia de Txernòbil:

http://www.lavanguardia.es/web/20060607/51269590159.html

No m'agrada repetir tema en dos comentaris seguits, però aquest article -i de ben segur l'exposició- dóna un punt de vista que trobo molt interessant.
"El destino de la vida del planeta y de la humanidad está en manos de políticos que creen a científicos así o a empresarios asá".
Molt em temo que els polítics acostumen a creure als científics que coincideixen amb les empreses, coincidència que facilita enormement la justificació del que sovint és injustificable.
El mateix article apunta que "nuestro ministro Montilla acaba de declarar que "España no puede permitirse el lujo de prescindir de la energía nuclear".
Per més coneguda que sigui l'afició del xicotet de Cornellà pel ciment i el desenvolupisme, no deixa de fer por tanta irresponsabilitat i manca de criteri científic. Criteri científic independent, vull dir.
I mentrestant Endesa va fent gestos de bonrrillisme cap a Catalunya, patrocinant la reforma i il·luminació del Monestir de Montserrat, tòtem del català del carrer.

dimecres, de juny 07, 2006

Haz lo que yo diga... (II)


L'edició digital de La Vanguardia d'avui fa la següent enquesta:
¿Supone Irán una amenaza nuclear? A hores d'ara més del 80% de la gent que hi ha participat a dit que si.

No és d'estranyar. De fet, qualsevol pais que tingui armes nuclears esdevé, òbviament, una amenaça nuclear. La sopa d'all.
El que emprenya i és de tomacada és que des de la majoria dels mitjans de comunicació i en la major part de les societats ningú s'indigni pel fet que els paisos ja nuclearitzats segueixin comptant amb aquestes armes, alhora que prohibeixen als altres d'afegir-se a tan "selecte" club.
Quina força moral tenen els EUA d'Hiroshima i Nagasaky o la França de les proves de Mururoa a dir a la resta el que poden o no fer?
Mentre aquest paisos no es desfacin del que tenen resulta insultant les seves amenaces a altres estats. Sobirans els uns, sobirans els altres.
Lluitem per un futur sense armes ni energia nuclear, però prou de demagògia barata.

dimarts, de juny 06, 2006

Chino malo, lama bueno?

La Ser: "El Supremo ordena a la Audiencia investigar el genocidio en el Tíbet"

De tots i totes és conegut (i si no... haver fet geografia, coi!) que el Tibet és una regió de l'Himalaia que des de fa ja uns quants anys està sota domini del règim xinès. Aqui poseu els adjectius i substantius que volgueu: dictadura, repressió, règim comunista, sanguinari, etc. També és correcte, però és que ja és conegut i de vegades em canso d'afegir epítets. Sento l'aparent frivolitat.
Doncs deia que el Tibet va ser envaït per la Xina, que ha anat desmuntant una cultura mil·lenària, llengua inclosa. La immigració de població xinesa ha ajudat moltíssim a això. Si en voleu més informació, Le Monde Diplomatique acostuma a anar plé del tema.
El que no acabo de veure clar és la simpatia mundial per aquest grupet de gurús que són els Lames. Una aristocràcia religiosa que oprimia al seu poble i que vivien de l'impost revolucionari-religiós d'aquesta gent. "El tercer ojo" de T. Lobsang Rampa (un d'aquests lames, tot orgullós ell) ho explica força be.
Com a curiositat cal dir que en les creences d'aquesta gent existeix la reencarnació i que segons com et portis en aquesta vida a la següent seràs una cosa o una altra. Per tant, si ets un indigent o tens alguna malformació física vol dir que en una vida anterior has sigut mol dolentot i que, per tant, no cal ni mirar-te, perque has de pagar per les teves penes passades (i tant passades).
Així que si, els xinesos han massacrat a aquest poble, els hi han tret la llengua, l'arrelament, les tradicions, etc. Sens dubte, cal jutjar-los per això. Però que siguin els lames qui acusen... poc exemple poden donar.
De tota manera, un exemple del que el "socialisme de mercat" també acaba fent:
http://www.youtube.com/watch?v=GfAnsbjAJ0c&search=tibet
Em recorda al Xile de Pinochet (i a molts altres llocs i dies)

divendres, de juny 02, 2006

Haz lo que yo diga...


The Country. "Medio Ambiente obligará a poner contadores de agua en los pozos"

Legislar sempre és un exercici que implica riscos. La imposició de màxims, mínims, taxes i condicions acostuma a aixecar suspicàcies i rebuig per part de les parts interessades, que pocs cops són capaces de mirar més enllà del propi melic. Ens passa més o menys a tots.
Posats a aixecar les suspicàcies d'alguns, el poder acostuma a aixecar les dels febles, malgrat l'orientació pressumptament progresista, abans que les dels poderosos.
Quan les lleis perjudiquen a les classes socials més afavorides aquestes fan campanya contra el govern i, de vegades, la societat els segueix. La pedagogia és, aleshores, necessària.
Quan les lleis perjudiquen a totes les classes per igual les classes més afavorides aprofiten la mala maror general. La pedagogia és, aleshores, més necessària encara.
Però quan les lleis perjudiquen sobre tot a les classes més desafavorides, aquestes no obtenen ressó a les seves crítiques i, aleshores, la pedagogia guvernamental o no cal o és un pur exercici de demagògia.

En un moment d'escassetat de recursos hídrics, d'incipient moviment per una nova cultura de l'aigua i de conflicte interterritorial per aquest recurs és desproporcionat que es segueixen permetent camps de golf i en canvi es vulgui controlar l'extracció "familiar" per a conreus i abastament familiar.
Encara que aquestes extraccions hagin estat il·legals, encara que sumades suposin una part important de la sobrexplotació dels aquífers. Si no es legisla primer sobre els poderosos les mesures legislatives no seran respectades i es veurà en la política mediambiental una eina més d'injustícia social.
De vegades si que cal començar la casa per la taulada.

dijous, de juny 01, 2006

La idea de país... juvenil


En aquesta vida has de tenir una idea de país. No queda molt clar què vol dir això. De fet, segons qui es posi a la boca el concepte "idea de país" pot ser insultat o lloat per les èlits catalanes.
De què estem parlant? Doncs del grupet d'entitats juvenils trepes i perdonavides que sostenen que el país creix a cops de mocadors al coll.
La seva gran preocupació és, segons diuen i lògicament per ser juvenils, el jovent d'aquest país. El que sobta cada cop més, en temps d'especulació immobiliària, precarietat laboral i manis per un habitatge digne, són els objectius i prioritats que es marquen.
No intenteu treure'ls del cap que el més important és aprovar la Llei d'associacionisme juvenil, aquest món on milita el 100% del jovent català, veritable escola formativa i educadora, plural i diversa.
Se cree el ladrón que todos son de su condición però crec que caldria mirar-se menys el melic i adonar-se que el món associatiu, per desgràcia, som una minoria, i que la gent jove prou coses té al cap i prou lluny li queda aquest món com per deixar-hi unes hores.
Què necessita la gent jove? Doncs el que necessita (i/o vol) la resta de la gent, com deia l'Arnau Funes (tota altra coincidència entre ell i jo és pura casualitat) les tres "C", casa-cotxe-curro.
Davant el problema de l'habitatge les èlits juvenils catalanes miren a una altra banda. Davant la precarietat laboral a pocs se'ls hi acudeix exigir polítiques juvenils transversals.
No fos cas que per criticar després no es pugui esgarrepar algun càrrec a la Generalitat, pujar una mica més... cercant la idea de país
Y así nos luce el pelo... http://www.youtube.com/watch?v=Xrr_Cf--tGc&search=scouts